Follow by Email

diumenge, 22 de novembre de 2009

Els barrancs, els últims escarritxos de tardor!





Després de la meravellosa experiència del cap de setmana passat, ahir vam decidir de tornar a endinsar-nos en un altre barranc, en la gola tortuosa i laberíntica del barranc de la Paridora.


I en aquesta ocasió, els protagonistes de les darreres pinzellades tardorenques han sigut els aurons, molt especialment, els corners. A cada pas, hi hem percebut els seus sospirs.




S'hi han vestit de gala perfumada, per sortir al nostre encontre, i oferir-nos l'última salutació, abans que arribe el son hivernal, que sotmetrà una bona part del bosc a un llarg i merescut descans.


Ara, els fajos, els aurons, els cirers de guilla, els corners, les moixeres de pastor, els roures... ja s'han despullat, i ens mostren la seua nuesa amb una certa timidesa, quasi infantil. I encoixinen el ventre de la natura, humit i enfredorit per les llepades de les nits esquerpes, amb vànoves toves de fulles amorosides.




Salt del Barranc del Corb, que alimenta la font del Barranc del Corb

font del Barranc del Corb, amb el bassi de fusta colgat i malmès

faig monumental, cavaller que vigila el barranc del Corb


Només cal estar-hi atent! Les roques també tenen ulls, per poder obaservar-hi a través de les seues nines.







dilluns, 16 de novembre de 2009

La tardor no se'n vol anar!

Aquest cap de setmana, ens hem despertat abans que el nostre amic el sol!


La Carme tenia set de natura, el Ferran es delia per descobrir nous paratges, la Mercè necessitava amarar-se l'ànima de flaires de bosc, i jo tenia necessitat de beure'm, a glopades, els darrers sospirs de la tardor.


Hem passejat per indrets insòlits, on no arriba tothom!


Hem trepitjat pedres i còdols de barrancs, per on les salvatgines campen arreu, al seu aire!


Hem trescat per senders amagats, que s'abocaven a valls f'èrtils i assolellades.


Hem visitat sitis en què els colors tardorencs no tenen pressa per anar-se'n!
I hem fet xarrupades a fonts ancestrals (cocó de la Tormeda, la Fonteta...), en què, molt probablement, els nostres avantpassats, quan començaven a alenar per aquests paratges, fa milers de sols i de llunes, hi veien reflectit el seu rostre serè, en aquelles aigües cristal·lines.



I la tardor no se'n vol anar!






I després de dos dies de mirar fit a fit la natura, hem tornat a casa amb l'ànima ben assaonada i la sang assossegada. Hem jugat a escriure versos en l'airina que corria pels barrancs; hem saludat moixons que refilaven sons dolços; hem estat en silenci, escoltant la veu del bosc i el xiuxiueig de la vida, que brollava pertot arreu.

I la tardor no se'n vol anar!