Cada una de les roselles de la imatge representa cada una de les llavors que hi has anat sembrant al teu voltant. Érem molt jóvens quan l'Octavi Serret i jo ens vam conèixer. Jo, llavors, començava a fer els primers passos, molt tímidament, per les pàgines d'algun llibre de contes. Recordo que, molt vacil·lant, i amb una certa dosi de vergonya, vaig atrevir-me a entrar a la llibreria de l'Octavi, a Vall-de-roures: davant els ulls, se m'obria un immens oceà curull de diaris, llibretes, carpetes, llapis i boligrafs, gomes d'esborrar, mapes..., i tota mena de llibres, amb una aparença més aviat amuntegada i desordenada, i en un espai tan xicotet i ple, on no cabia ni una alenada de pardal.
La seua encaixada va ser cordial i serena, i em va mirar amb tendresa, amb ulls avesats a la remor dolça del Matarranya. Després de petar la xerrada durant cinc minuts, semblava que ens coneguéssem de tota la vida.
Avui, l'Octavi, tot i que continua venent de tot, i en un espai on encara no cap una ploma de pardal (però molt més ordenat!), ha convertit la seua llibreria en el sostre de l'univers intel·lectual; en una biblioteca sorprenent, màgica, capaç de satisfer tothom; en la veu sàvia de la paraula escrita, dels versos escrits que naveguen pels rius de tantes terres estimades. L 'Octavi és l'ambaixador de qui, amb veu, ploma o llapis, tinga alguna cosa a dir: casa seua és casa nostra!
Avui, estimat "Octavio", vull proclamar que és un honor ser amic teu. Gràcies per obrir-me casa teua!
I felicitats, eterna felicitat, pel Premi Nacional de Cultura que t'han atorgat.
