Una sortida digna!

Una sortida digna, el nou llibre de l'amic Jesús Maria Tibau, és un recull de contes que ens mostra les vessants tendres i humorístiques de la mort. No podia ser d'una altra manera, si tenim en compte que el nostre protagonista és un home de rialla fàcil i generosa, que està enamoradíssim de la seua esposa, i que té el cor obert de bat a bat perquè hi entren els dolços somriures del seu fill.

Felicitats per la nova criatura, Jesús!

Un racó al sostre de l'univers!

caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea)

Aquesta orquídia, difícil de localitzar i tota una raresa al massís del Port, exhala sentors perfumades,


els efluvis de les quals són enamoradissos, encantadors. És així com observo el bloc de l'amic Jesús, home, sobretot humil, que ja té un racó al sostre de l'univers!

Felicitats, de tot cor, pel premi Blocs Catalunya de Literatura.

Felicitats, amic!

Cada una de les roselles de la imatge representa cada una de les llavors que hi has anat sembrant al teu voltant.


Érem molt jóvens quan l'Octavi Serret i jo ens vam conèixer. Jo, llavors, començava a fer els primers passos, molt tímidament, per les pàgines d'algun llibre de contes. Recordo que, molt vacil·lant, i amb una certa dosi de vergonya, vaig atrevir-me a entrar a la llibreria de l'Octavi, a Vall-de-roures: davant els ulls, se m'obria un immens oceà curull de diaris, llibretes, carpetes, llapis i boligrafs, gomes d'esborrar, mapes..., i tota mena de llibres, amb una aparença més aviat amuntegada i desordenada, i en un espai tan xicotet i ple, on no cabia ni una alenada de pardal.

La seua encaixada va ser cordial i serena, i em va mirar amb tendresa, amb ulls avesats a la remor dolça del Matarranya. Després de petar la xerrada durant cinc minuts, semblava que ens coneguéssem de tota la vida.

Avui, l'Octavi, tot i que continua venent de tot, i en un espai on encara no cap una ploma de pardal (però molt més ordenat!), ha convertit la seua llibreria en el sostre de l'univers intel·lectual; en una biblioteca sorprenent, màgica, capaç de satisfer tothom; en la veu sàvia de la paraula escrita, dels versos escrits que naveguen pels rius de tantes terres estimades. L 'Octavi és l'ambaixador de qui, amb veu, ploma o llapis, tinga alguna cosa a dir: casa seua és casa nostra!

Avui, estimat "Octavio", vull proclamar que és un honor ser amic teu. Gràcies per obrir-me casa teua! I felicitats, eterna felicitat, pel Premi Nacional de Cultura que t'han atorgat.

L'hem trobada!

La Mercè Sebastià, el Ferran Benet, la Carme Homedes i un servidor, Vicent Pellicer tenim la joia de presentar-vos:

L'orquídia Orchis cazorlensis és una espècie endèmica de les muntanyes del sud i l'est de la península Ibèrica.

També es troba a l'illa de Mallorca. El massís del Port és l'únic lloc de Catalunya on es coneix aquesta orquídia, on fou indicada inicalment a inicis del segle XX (1915) per Font Quer, per la zona de Caro, i més endavant per Llensa (1954), pel barranc de l'Espasa.

Sembla que aquesta troballa recent, a la mola de Lino, és molt interessant, ja que no havia estat retrobada al massís del Port des de feia mig segle.

Concretament viu en clarianes de /Pinus nigra /subsp. /salzmannii/ en substrat pedregós i calcari, a una altitud de 1180 m.

L'alquimista!

Heus ací una altra nit màgica! L'alquimista,


l'home que parla amb els metalls i le sorres,



el domador del foc,


el poeta que sedueix els estels amb núvols d'espurnes,


el mag que amoroseix els elements,


l'artífex que acaricia el fang i amb mans divinitzades li regala vida: el Ra-Kú, una llepolia per als sentits, a través de la sàvia mirada del Joan Panisello.



Gràcies, Joana i Joan, per la vostra cordialitat!

Altres meravelles!

la vall cremada
Imatges!,
crestalls del Blau i coves Roges

amb la il·lusió de compartir amb vosaltres
cova de les Piletes

la bellesa inesgotable d'aquest nostre massís calcari.
un horitzó, immens, amb les roques de Benet de talaia

Rakú: bellesa, gaudi, harmonia...

Ahir a la nit, des de les 7 de la tarda fins a la 1 de la matinada, va tindre lloc,




a Jesús, un esdeveniment que ens va captivar a un grup nombrós d'addictes a l'amistat i l'elegant i savi mestratge del reconegut artista i ceramista universal jesusenc, Joan Panisello.




Alguns ben poca sabíem del Rakú, tècnica mil·lenària en l'elaboració de ceràmica tradicional oriental. Hi anàvem convidats, a casa el Joan i la Joana. I tot sense saber-ne res, pressentíem que la xalera la tindríem ben servida.



Les peces,de fang, assuavides pels dits capritxosos de l'ànima del Joan, i entaforades en colors verges i no gaire assaonats, talment com si la mà d'una criatura innocent les hagués dibuixades, entraven al forn i en sortien al roig viu, com si fos lava d'un volcà en erupció.



Tot seguit, amb les tècniques de reducció i oxidació, aquella humil argila cuita, esdevenia una peça exquisida, sublim!


Semblava com si una mà divina, miraculosa, hi hagués pintat alenades d'un esperit superior, que era capaç de convertir l'element terra en una forma subtil i perfectament definida, en què la natura pinta els seus miracles: miralls trencats, paisatges acolorits, valls ufanoses, barrancs profunds, obagues curulles de peònies, solanes farcides de rosers salvatges, rius cristal·lins i atzurs, papallones de set estels, oceans de núvols encimbellats, pluja de mel i bresca...





Gràcies pel regal Joan!