Els barrancs, els últims escarritxos de tardor!

Després de la meravellosa experiència del cap de setmana passat, ahir vam decidir de tornar a endinsar-nos en un altre barranc, en la gola tortuosa i laberíntica del barranc de la Paridora.


I en aquesta ocasió, els protagonistes de les darreres pinzellades tardorenques han sigut els aurons, molt especialment, els corners. A cada pas, hi hem percebut els seus sospirs.




S'hi han vestit de gala perfumada, per sortir al nostre encontre, i oferir-nos l'última salutació, abans que arribe el son hivernal, que sotmetrà una bona part del bosc a un llarg i merescut descans.


Ara, els fajos, els aurons, els cirers de guilla, els corners, les moixeres de pastor, els roures... ja s'han despullat, i ens mostren la seua nuesa amb una certa timidesa, quasi infantil. I encoixinen el ventre de la natura, humit i enfredorit per les llepades de les nits esquerpes, amb vànoves toves de fulles amorosides.




Salt del Barranc del Corb, que alimenta la font del Barranc del Corb

font del Barranc del Corb, amb el bassi de fusta colgat i malmès

faig monumental, cavaller que vigila el barranc del Corb


Només cal estar-hi atent! Les roques també tenen ulls, per poder obaservar-hi a través de les seues nines.

La tardor no se'n vol anar!

Aquest cap de setmana, ens hem despertat abans que el nostre amic el sol!


La Carme tenia set de natura, el Ferran es delia per descobrir nous paratges, la Mercè necessitava amarar-se l'ànima de flaires de bosc, i jo tenia necessitat de beure'm, a glopades, els darrers sospirs de la tardor.


Hem passejat per indrets insòlits, on no arriba tothom!


Hem trepitjat pedres i còdols de barrancs, per on les salvatgines campen arreu, al seu aire!


Hem trescat per senders amagats, que s'abocaven a valls f'èrtils i assolellades.


Hem visitat sitis en què els colors tardorencs no tenen pressa per anar-se'n!
I hem fet xarrupades a fonts ancestrals (cocó de la Tormeda, la Fonteta...), en què, molt probablement, els nostres avantpassats, quan començaven a alenar per aquests paratges, fa milers de sols i de llunes, hi veien reflectit el seu rostre serè, en aquelles aigües cristal·lines.



I la tardor no se'n vol anar!






I després de dos dies de mirar fit a fit la natura, hem tornat a casa amb l'ànima ben assaonada i la sang assossegada. Hem jugat a escriure versos en l'airina que corria pels barrancs; hem saludat moixons que refilaven sons dolços; hem estat en silenci, escoltant la veu del bosc i el xiuxiueig de la vida, que brollava pertot arreu.

I la tardor no se'n vol anar!

Colors de tardor, al Port!

Visc en un cim
cobert de núvols,
i la cançó de tardor
em frega els llavis,
m'endolceix els ulls,
em besa la pell,
m'escarritxa l'anima

Gràcies, amics i amigues (Emma, Carme, Ferran, Mercè, Cinta, Toni, Lluís, Mar, Ana, Josep, Joan Maria), per compartir amb mi els colors i els sons d'aquesta tardor.

Una sortida digna!

Una sortida digna, el nou llibre de l'amic Jesús Maria Tibau, és un recull de contes que ens mostra les vessants tendres i humorístiques de la mort. No podia ser d'una altra manera, si tenim en compte que el nostre protagonista és un home de rialla fàcil i generosa, que està enamoradíssim de la seua esposa, i que té el cor obert de bat a bat perquè hi entren els dolços somriures del seu fill.

Felicitats per la nova criatura, Jesús!

Un racó al sostre de l'univers!

caputxina olorosa (Gymnadenia conopsea)

Aquesta orquídia, difícil de localitzar i tota una raresa al massís del Port, exhala sentors perfumades,


els efluvis de les quals són enamoradissos, encantadors. És així com observo el bloc de l'amic Jesús, home, sobretot humil, que ja té un racó al sostre de l'univers!

Felicitats, de tot cor, pel premi Blocs Catalunya de Literatura.

Felicitats, amic!

Cada una de les roselles de la imatge representa cada una de les llavors que hi has anat sembrant al teu voltant.


Érem molt jóvens quan l'Octavi Serret i jo ens vam conèixer. Jo, llavors, començava a fer els primers passos, molt tímidament, per les pàgines d'algun llibre de contes. Recordo que, molt vacil·lant, i amb una certa dosi de vergonya, vaig atrevir-me a entrar a la llibreria de l'Octavi, a Vall-de-roures: davant els ulls, se m'obria un immens oceà curull de diaris, llibretes, carpetes, llapis i boligrafs, gomes d'esborrar, mapes..., i tota mena de llibres, amb una aparença més aviat amuntegada i desordenada, i en un espai tan xicotet i ple, on no cabia ni una alenada de pardal.

La seua encaixada va ser cordial i serena, i em va mirar amb tendresa, amb ulls avesats a la remor dolça del Matarranya. Després de petar la xerrada durant cinc minuts, semblava que ens coneguéssem de tota la vida.

Avui, l'Octavi, tot i que continua venent de tot, i en un espai on encara no cap una ploma de pardal (però molt més ordenat!), ha convertit la seua llibreria en el sostre de l'univers intel·lectual; en una biblioteca sorprenent, màgica, capaç de satisfer tothom; en la veu sàvia de la paraula escrita, dels versos escrits que naveguen pels rius de tantes terres estimades. L 'Octavi és l'ambaixador de qui, amb veu, ploma o llapis, tinga alguna cosa a dir: casa seua és casa nostra!

Avui, estimat "Octavio", vull proclamar que és un honor ser amic teu. Gràcies per obrir-me casa teua! I felicitats, eterna felicitat, pel Premi Nacional de Cultura que t'han atorgat.

L'hem trobada!

La Mercè Sebastià, el Ferran Benet, la Carme Homedes i un servidor, Vicent Pellicer tenim la joia de presentar-vos:

L'orquídia Orchis cazorlensis és una espècie endèmica de les muntanyes del sud i l'est de la península Ibèrica.

També es troba a l'illa de Mallorca. El massís del Port és l'únic lloc de Catalunya on es coneix aquesta orquídia, on fou indicada inicalment a inicis del segle XX (1915) per Font Quer, per la zona de Caro, i més endavant per Llensa (1954), pel barranc de l'Espasa.

Sembla que aquesta troballa recent, a la mola de Lino, és molt interessant, ja que no havia estat retrobada al massís del Port des de feia mig segle.

Concretament viu en clarianes de /Pinus nigra /subsp. /salzmannii/ en substrat pedregós i calcari, a una altitud de 1180 m.