divendres, 2 d’octubre del 2009

Felicitats, amic!

Cada una de les roselles de la imatge representa cada una de les llavors que hi has anat sembrant al teu voltant.


Érem molt jóvens quan l'Octavi Serret i jo ens vam conèixer. Jo, llavors, començava a fer els primers passos, molt tímidament, per les pàgines d'algun llibre de contes. Recordo que, molt vacil·lant, i amb una certa dosi de vergonya, vaig atrevir-me a entrar a la llibreria de l'Octavi, a Vall-de-roures: davant els ulls, se m'obria un immens oceà curull de diaris, llibretes, carpetes, llapis i boligrafs, gomes d'esborrar, mapes..., i tota mena de llibres, amb una aparença més aviat amuntegada i desordenada, i en un espai tan xicotet i ple, on no cabia ni una alenada de pardal.

La seua encaixada va ser cordial i serena, i em va mirar amb tendresa, amb ulls avesats a la remor dolça del Matarranya. Després de petar la xerrada durant cinc minuts, semblava que ens coneguéssem de tota la vida.

Avui, l'Octavi, tot i que continua venent de tot, i en un espai on encara no cap una ploma de pardal (però molt més ordenat!), ha convertit la seua llibreria en el sostre de l'univers intel·lectual; en una biblioteca sorprenent, màgica, capaç de satisfer tothom; en la veu sàvia de la paraula escrita, dels versos escrits que naveguen pels rius de tantes terres estimades. L 'Octavi és l'ambaixador de qui, amb veu, ploma o llapis, tinga alguna cosa a dir: casa seua és casa nostra!

Avui, estimat "Octavio", vull proclamar que és un honor ser amic teu. Gràcies per obrir-me casa teua! I felicitats, eterna felicitat, pel Premi Nacional de Cultura que t'han atorgat.