A l'hivern, al Port, les nits glacen els estels; les pedres ploren fred; els moixons s’arreceren a sopluig de les tènues solanes, i les moles, mandroses, acluquen els ulls. Els dies grisos sovintegen, els núvols s'afanyen a tapar el cel i amenacen d'inundar els boscos amb aigües cendroses i fredes; tot i així, és incapaç d'atemorir l'excursionista que porta, enganxades a la sang, les flaires que volen pel aquest nostre massís calcari. Aquesta és l'estació en què podeu gaudir d'un silenci impertorbable; d'un silenci que, si no el sabeu enganyar, irromprà en els racons més recòndits del vostre ésser i us arrabassarà l'esperit.
Dissabte, els senders capritxosos del Port ens van dur, a 5 addictes a la natura, al llarg de 10 hores d'una bona passejada, per sitis inhòspits, salvatges, gèlids, fascinants, meravellosos, inoblidables, el record dels quals viatjaran amb nosaltres més enllà d'aquesta vida.
2 comentaris:
Vaig ser un dels privilegiats en acompanyar-vos en aquesta passejada fascinant, que va a ser, de les que et deixen el cor tocat,i l'ànima, preparada per seguir caminat.
Gràcies per poder compartir un dia tant especial.
Els que tinguen la sort de vore aquestes imatges entendran el que diem.
Jo amb la meua d'intentar esbrinar quina historia amaguen les fotos, penso amb la Vall del Canaleta, el Mas de les Eres, pero el lloc del clic?
Coll de les Canals?
Comparteixo amb ferran les seues paraules. El port nevat, l'olor de la màquia, els peus freds i l'escalfor de la companyia fan d'aquests uns dies inoblidabes, dels que deixen "cicatrices inborrables en mi piel"
Publica un comentari a l'entrada